Despedides de soltera i solter al Berguedà: festa a La Tor de Montclar

No totes les despedides segueixen el mateix patró. La Tor de Montclar s'adapta a perfils diversos: des de grups que busquen festa intensa amb jocs competitius, música alta i celebració fins a la matinada, fins a coles d'amigues que prefereixen un cap de setmana de relaxació amb piscina, spa casolà, tallers creatius i sopars tranquils. La clau és que l'exclusivitat de la masia permet ajustar el ritme sense dependre de formats imposats per locals o hotels.

Per a despedides esportives, el Berguedà ofereix activitats d'aventura contractables: descens de barrancs, ràfting al riu Llobregat, escalada, BTT per rutes tècniques. Aquestes activitats del dissabte matí o tarda cansen sanament el grup i generen complicitat superant reptes físics junts. La tornada a la masia per dutxar-se i preparar el sopar esdevé moment de converses excitades revivint l'experiència compartida.

Les despedides més tranquil·les poden centrar-se en activitats creatives a la mateixa masia: taller de cuina amb un xef privat que ensenya a preparar el menú que després es menja, sessió de ioga al jardí, taller de còctels amb mixòleg contractat, o simplement jornades de piscina, jocs de taula i converses profundes. El format depèn de qui es casa: respectar la personalitat del protagonista garanteix que la despedida sigui realment per a ell o ella, no per complir expectatives externes.

Normalment una o dues persones del grup assumeixen el rol d'organitzadores, coordinant amb els altres assistents però mantenint algunes sorpreses per al protagonista. La reserva de La Tor de Montclar requereix anticipació de dos a quatre mesos per a caps de setmana de primavera i estiu, les estacions preferides per a despedides. L'organitzador fa la reserva i després gestiona les quotes individuals amb els assistents.

La distribució d'habitacions sovint genera friccions si no es gestiona bé. Una fórmula equitativa consisteix a assignar les sis habitacions dobles per parelles o binomis d'amics i la triple per a les tres persones que s'ofereixen. Si sobren places, algunes persones poden tenir habitació individual pagant un petit suplement. L'alternativa és ajustar el preu per plaça segons l'ocupació real de cada habitació, de manera que qui va sol paga lleugerament més que qui comparteix doble.

El transport col·lectiu des de Barcelona simplifica la logística i permet que tothom begui sense preocupacions. Algunes empreses ofereixen microbusos de lloguer amb conductor per a grups de quinze a vint persones, recollint-los a un punt acordat de Barcelona i duent-los directament a Montclar. El cost d'aquest transport, entre 400 i 600 euros anada i tornada, dividit entre els assistents afegeix uns 25-40 euros per persona però elimina la coordinació de múltiples cotxes.

Els jocs tradicionals de despedida —proves de gimcana, reptes d'habilitat, preguntes comprometedores sobre la parella— s'adapten perfectament als espais de La Tor de Montclar. El jardí ampli permet muntar circuits de proves físiques: curses amb globus d'aigua, diana amb objectes diversos, proves de punteria amb llaunes. La sala de jocs amb billar i ping-pong es presta a tornejos per equips amb apostes humorístiques.

La piscina és epicentre natural d'activitats: jocs aquàtics competitius, proves de busseig per objectes enfonsats, partits de waterpolo improvisats o simplement sessions de relaxació amb inflables gegants i música. Per a despedides estivals, la pool party del dissabte tarda —amb còctels, música i ambient festiu— sol ser el moment àlgid abans del sopar i la festa nocturna.

Els jocs de beguda, típics de despedides, cal gestionar-los amb responsabilitat. L'avantatge d'estar a la masia és que ningú ha de conduir, però els excessos passen factura l'endemà. Establir límits raonables —jocs amb cervesa en lloc de licors forts, alternar amb aigua, no obligar qui no vol participar— garanteix diversió sense desastres. El protagonista té dret a veto sobre activitats que el facin sentir incòmode; la despedida és per a ell, no per satisfer expectatives excessives del grup.

El sopar del dissabte és el moment central. Tres opcions: barbacoa col·laborativa on tothom participa en la preparació, càtering contractat que lliura menú complet, o xef privat que cuina a la vista. La tria depèn del pressupost —la barbacoa és la més econòmica, el xef la més exclusiva— i del nivell de sofisticació desitjat. El sopar també és moment per a brindis, records compartits del protagonista i possibles vídeos de missatges de gent que no ha pogut assistir.

La festa posterior al sopar aprofita que La Tor permet música fins tard sense molèsties a veïns. Muntar una pista de ball al menjador o al jardí, amb llums de colors i equip de so decent, crea ambient de discoteca privada. Algunes despedides contracten DJ; altres es conformen amb playlists col·laboratives on cada assistent aporta cançons. La llar de foc encesa, fins i tot a l'estiu, aporta un punt visual atractiu per a moments més calmats entre temes de ball.

La tradició mana allargar la festa fins a la matinada. La piscina climatitzada interior permet continuar la celebració en format aquàtic si el grup es cansa de ballar. Els més resistents veuen sortir el sol des de la terrassa superior amb una darrera copa, tancant la nit amb vistes al Pedraforca il·luminat pels primers raigs del dia. Aquest moment contemplatiu, després de la intensitat festiva, sovint genera converses profundes sobre l'amistat i els canvis vitals que el casament representa.

El diumenge després d'una despedida intensa és dia de recuperació. Despertar esglaonat, amb els primers en peu cap a les onze i els més nocturns emergint a primera hora de la tarda, demana un esmorzar continu disponible: cafè sempre preparat, torrades, fruita, sucs. La cuina de La Tor permet muntar un bufet lliure on cadascú s'autogestionat segons necessitats.

La piscina torna a ser refugi: un bany relaxant ajuda a despertar cossos fatigats i caps espessos. El sol de juny, si és despedida estiuenca, convida a sessions de gandula amb migdiades reparadores. Les converses del diumenge són més pausades, recordant anècdotes de la nit amb rialles i alguna vergonya sana per excessos comesos. Aquest temps lliure permet a les amistats que no es veien habitualment allargar converses començades la vigília.

El comiat sol ser cap a mitja tarda del diumenge. Algunes despedides munten un últim àpat conjunt —arròs amb restes, amanides, alguna cosa senzilla— mentre altres simplement recullen, netegen els espais comuns per respecte i marxen progressivament. L'organitzador fa una última comprovació que no queda res oblidat —càrregadors, roba, objectes personals— i es tanquen les portes deixant enrere un cap de setmana que, si s'ha organitzat amb respecte i sentit, el protagonista recordarà durant dècades.