Serra de Picançel: Els Cingles del Berguedà

La Serra de Picançel és una formació geològica excepcional dominada per cingles de conglomerat, un tipus de roca sedimentària formada per la compactació de còdols i graves cimentats amb una matriu de sorra i calç. Aquestes formacions es van originar fa uns 40 milions d'anys, a l'Eocè, quan l'erosió de les muntanyes properes va transportar materials que es van dipositar en forma de ventalls al·luvials i es van consolidar amb el temps.

El resultat són parets verticals que poden superar els 200 metres d'alçada, amb formes capritxoses: torres, agulles, coves i replans suspesos. Els cingles de Picançel són menys verticals que els de Montserrat, però no menys impressionants, i la seva orientació permet jocs de llum i ombra espectaculars durant tot el dia.

La roca de conglomerat presenta una característica erosió diferencial: els còdols més durs resisteixen millor que la matriu que els uneix, creant superfícies rugoses i irregulars que afavoreixen l'escalada de la vegetació. Això fa que els cingles estiguin colonitzats per pins, alzines i arbustos que creixen en esquerdes i replans aparentment impossibles, donant un aspecte verd i viu a les parets rocoses.

La ruta circular de la Serra de Picançel té una longitud d'aproximadament 12 quilòmetres i un desnivell acumulat d'uns 500-600 metres, amb una durada de 4 a 5 hores caminant a bon ritme i fent parades per gaudir del paisatge. L'itinerari comença habitualment des del poble de Valldan o des d'un trencant a la carretera entre Berga i Casserres.

El camí ascendeix inicialment per una pista forestal que travessa boscos d'alzines i pins, amb algun tram més pronunciat però sense dificultats tècniques. A mida que pugeu, les vistes comencen a obrir-se cap al Llobregat i la Vall de Casserres. Als 30-40 minuts d'inici, el sender arriba a la base dels cingles i comença a enfilar-se per un corriol més estret que discorre entre les parets rocoses.

El tram més espectacular és el que recorre la cresta superior de la serra, amb vistes aèries a banda i banda: cap al nord, els cims del Cadí i el Pedraforca; cap al sud, les serres prepirinenques i la plana de Bages. En dies clars, fins i tot es pot veure Montserrat a l'horitzó. Aquest tram de cresta, tot i no ser tècnic, requereix cap per a les altures, ja que hi ha passos pròxims a tallats verticals (tot i que el camí està ben definit i és segur).

Un dels punts més interessants de la ruta és la Cova del Tabac, una cavitat natural situada en un dels cingles que va servir de refugi a bandolers, contrabandistes i masovers durant segles. Segons les llegendes locals, la cova va ser utilitzada per amagar tabac de contraban durant el segle XIX, d'aquí el seu nom.

La cova és accessible mitjançant una desviació d'uns 10 minuts des del sender principal. La boca de la cavitat s'obre a mitja alçada d'un cingle, oferint vistes protegides però espectaculars de la vall inferior. L'interior és relativament ampli, amb espai per a diverses persones, i presenta restes de fogueres antigues i alguns grafits d'altres èpoques, testimonis dels seus diversos usos al llarg de la història.

La Cova del Tabac no és només un refugi natural, sinó també un punt d'observació privilegiat: des de l'entrada, els seus antics ocupants podien veure qui s'acostava des de kilòmetres de distància, cosa que la feia perfecta com a amagatall estratègic. Avui és un lloc ideal per fer una pausa, berenar i imaginar les històries dels personatges que hi van buscar refugi.

És inevitable comparar la Serra de Picançel amb Montserrat, ja que ambdues comparteixen un origen geològic similar: són formacions de conglomerat eocè modelades per l'erosió. Però mentre que Montserrat és un símbol nacional, conegut i visitat per milions de persones cada any, Picançel roman en un relat anonimat, cosa que té els seus avantatges per a qui busca tranquil·litat i autenticitat.

Les similituds són evidents: les formes arrodonides dels cingles, les agulles i les torres rocoses, els cims aïllats i les parets verticals. Però Picançel té un caràcter més agreste i salvatge. Hi ha menys infraestructures, menys senders senyalitzats i molts menys excursionistes. Això fa que l'experiència sigui més íntima, tot i que també requereix més autonomia i capacitat d'orientació.

Una altra diferència important és la vegetació: mentre que Montserrat té zones molt àrides, Picançel està més cobert de boscos, especialment a les seves cares nord, cosa que li dona un aspecte més verd i fresc. Els boscos d'alzines i pins rodals són abundants, i la fauna és més variada.

La Serra de Picançel és un excel·lent lloc per observar ocells rapaces i espècies rupícoles, és a dir, adaptades a viure en ambients rocosos. Els cingles són territori de nidificació de diverses parelles de voltor comú, que construeixen els seus nius en replans inaccessibles de les parets. No és rar veure'ls planant en cercles ascendents, aprofitant els corrents tèrmics que es generen als cingles.

També habiten la serra l'àguila cuabarrada, el falcó pelegrí i l'esparver. El falcó pelegrí, considerat l'animal més ràpid del món en picat (pot superar els 300 km/h), fa servir els cingles com a atalaia per detectar les seves preses. És més fàcil de sentir que de veure: el seu crit és un "kek-kek-kek" característic.

Entre els ocells més petits, destaquen el roquer blau, un bellíssim túrdid de plomatge blau intens que viu exclusivament en ambients rocosos de muntanya, i el còlit ros, amb el seu cant melodiós. Les parets també són hàbitat del ballester (trencalòs petit), un ocell insectívor que es mou amb agilitat per les superfícies verticals.

Pel que fa als mamífers, el senglar és abundant als boscos de la base de la serra, i el cabirol també hi és present. A les zones més rocoses i inaccessibles habita algun exemplar de marta, un carnívor discret i nocturn.

L'accés a la Serra de Picançel es pot fer des de diversos punts, però els més habituals són Valldan (al nord) o des de la carretera C-16 entre Berga i Casserres, on hi ha àrees d'aparcament informal en trencants de pistes forestals. La distància des de Montclar és d'uns 25 km (uns 25 minuts en cotxe), fent-ne una excursió molt accessible.

És important portar aigua abundant (almenys 1,5-2 litres per persona), ja que no hi ha fonts fiables al llarg de la ruta. També és recomanable portar menjar energètic, protecció solar (gorra, crema, ulleres) i roba per capes, ja que a la cresta superior pot fer vent fort fins i tot en dies assolellats.

Tot i que la ruta no presenta dificultats tècniques, alguns trams de cresta estan exposats i requereixen cap per a les altures. Si teniu vertigen, és millor evitar els passos més aeris o caminar pel centre del corriol, allunyant-vos de les vores. Els dies de boira o amb amenaça de tempesta, és millor ajornar l'excursió, ja que l'orientació pot ser difícil i les condicions a la cresta, perilloses.

La millor època per visitar Picançel és de març a novembre, evitant els dies de més calor estiuencs (juliol i agost), quan el sol del migdia pot ser implacable als trams sense ombra. La primavera i la tardor són ideals: temperatures suaus, poca afluència i llum perfecta per a la fotografia.